Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant a terra.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer
ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.

Així la gent ja no em veia. Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals, sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.

Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: «Progressiste!»
Jo crec que tot això era promogut pel seu despiste.

Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haurien canviat de samarreta.
Però jo, que em trobe molt bé amb ella
perquè abriga, me l'estime
i li pregue que mai no se'm faça vella.

© 1977 de la lletra: Ovidi Montllor.