Tancat a casa la major part del temps,
no sóc aman' de llepa', no tinc déus
ni pensamen', de troba'-me en tal cas:
jo sóc qui sóc, si vols vôre'm em veus.

El meu treball el demostre còm puc
i, tan' còm puc, em done tot ad ell:
millor, pitjor... el juí ja és vostre,
i amb l'ofici arribaré a ser vell.

Llavors vôrem quina retribució
em tocarà en tan' que jubilat:
si dic açò és perquè, còm he dit,
no sóc aman' de llepar un sol dit.

Jo sé que vaig, amb les meues cançons,
saltan' històries, saltan' situacions:
ara dic groc i després passe al verd;
sé que és difícil seguir-me l'explicat.

Per tan', pâ tots, em vaig a presenta':
jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea:
jo sóc l'artiste, el cantan', el pallasso!

Pâ uns pollet, pâs âtres una fera:
còm bé vôreu, no arribe a l'u setanta;
si, còm he dit al bell començamen',
sóc dês qui resta a casa el major temps!

No és per boig ni per sentir-me estrany:
és pel dubte, i dubte mol', companys!
Quina és la porta que s'obri sense pany?
Moltes persones et reben sense engany?

Molts parlen d'ells dien' que de tu parlen?
Molts m'estaran posan' en dubte ara?
Pos repetîxc: jo parle del meu temps,
estime el viure ja, pâ to' lo món.

Tinc un partit, tinc una ideologia;
dic el que dic sense cap covardia,
però tammé sé el preu de tot això:
més tard que prompte m'arribarà sentència.

Car no interessa qui no llepa amb paciència:
m'aïllaran dien' que m'he aïllat;
diran -o diuen- que ja sóc acabat;
no pense pas dona'-me per guanyat!

Mentrestan', jo, no m'empasse la porga
d'aquells qui creuen que tot està tan clar:
respette això amb tot el meu respette;
admire artistes, admire comediants.

Però jo sóc jo, i no em puc deslliga';
de mi mateix poc més puc explica':
jo sóc l'artiste, el cantan', el pallasso!
Jo sóc l'artiste, el cantan',
el pallasso!

© 1979 de la lletra: Ovidi Montllor.