Per orde de l'alcalde, es fa sabe' a tothom,
qu'una fera ferotge del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores compren força d'aliments
i que no isquen de casa fins que torne el bon temps.
Tot el que tinga cotxe que fota el camp corren',
i se'n vaja a la platja, a la torre o âs hotels.

L'alcalde s'encarrega, fen' ús dels seus podês,
de, a la fera ferotge, deixa'-la sense dents.
El que això no acomplisca que no es queixe després
si, per culpa' la fera, ell rep algun tormen'.

Jo que no tinc ni casa, ni cotxe, ni un carret
em vaig troba' aquell dia la fera en el carrer.
Tremolan' i mig mort: -Ai Déu, redéu, la fera!
I en vôre'm tan fotut, em va di' mol' planera:
«Xicot, per què tremoles? Jo no se't menjaré.»
-I, doncs, per què t'escapes del lloc que tens marcat?

«Vull parlar amb l'alcalde i di'-li que tin' fam,
que la gàbia és menuda; jo necessite espai.»
Els guàrdies que la veuen la volen ataca';
la fera es defensa, no la deixen parla'.
Com són molts i ella és sol@, no pot i me l'estoven
i, emprenyats per la faena, a la gàbia me la tornen.

Per orde de l'alcalde, es fa sabe' a tothom,
que la fera ferotge ja no ens traurà la son
i, gràcies a la força, no ha passat res de nou:
tot és normal i maco, i el poble resta en pau.

Au!

© 1968 de la lletra: Ovidi Montllor.